Escola Mestral

Divendres 3 de febrer de 2017:

Teatre: Davant la jubilació, de Thomas Bernhard,

direcció de Krystian Lupa,

al Teatre Lliure de Gràcia

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a la plaça Anna Frank)

Un text fonamental del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard basat en fets reals. El feixisme, revisitat per Krystian Lupa. A l’extrem de l’actualitat. Irreductible.
 
Retrat bernhardià d’una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada.
Ja no es tracta d’una ideologia, d’un monstre històric, sinó d’una malaltia espiritual de la humanitat.
Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus.
Ja no es tracta de l’absència de moralitat, de l’amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada.
La malaltia profunda de l’home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard.
Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l’odi, la por i la impossibilitat de ser feliç...
Krystian Lupa

Teatre: L’ànec salvatge, de Henrik Ibsen,

direcció de Julio Manrique,

al Teatre Lliure de Montjuïc

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a les escales del teatre)

Una societat blindada, que s’autoprotegeix, entra en crisi quan algú torna a casa i comença a destapar el passat. Un drama psicològic del 1884, i el primer Ibsen de Julio Manrique.
 
Un ànec ferit conviu amb altres animals a les atrotinades golfes d’una casa humil, en una petita ciutat d’un petit país del nord d’Europa on sempre fa fred. Com si els ocupants de la casa, els pobres però raonablement feliços (això és, evidentment, només una opinió) membres de la família Ekdal, haguessin arrencat un tros de bosc o n’haguessin inventat un per donar sortida a les seves fantasies, o als seus deliris, segons com es miri. Però, com adverteix en un moment donat l’avi Ekdal, tard o d’hora “el bosc es venja”.
Moltes ficcions, o almenys moltes de les ficcions que m’agraden (i això inclou, evidentment, les ficcions dramàtiques), consisteixen en això: una comunitat, un determinat grup humà, subsisteix obeint unes determinades regles. Bones o dolentes, han acabat configurant-se com el mecanisme que garanteix la subsistència del grup. La història comença, o almenys la història que dramàticament ens interessa, quan algú, l’altre, l’estrany, truca a la porta, observa el funcionament del grup en qüestió i, en un moment donat (sigui per malícia, sigui per ganes d’ajudar, o bé per una inquietant barreja de les dues coses) posa en qüestió aquestes regles.
A L’ànec salvatge (un Ibsen meravellós i, sorprenentment, poc conegut i encara menys representat a casa nostra), hi passa una cosa així. Algú truca a la porta i els pobres però raonablement feliços membres de la família Ekdal decideixen obrir…
Julio Manrique

Divendres 16 de juny de 2017:

Teatre: Los hermanos Karamázov, de Fiodor Dostoievski,

direcció de Gerardo Vera,

al Teatre Lliure de Montjuïc

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a les escales del teatre)

L’actor Juan Echanove i el director Gerardo Vera s’han unit per portar a escena la titànica novel·la de Dostoievski. Coneixeu el costat fosc de la vida humana? Es diu Fiódor Karamàzov.
 
El projecte llargament acaronat de portar a escena Els germans Karamàzov es va començar a fer realitat el dia que, assegut en un cafè amb Juan Echanove, de sobte vaig veure aparèixer en els seus ulls la llampada de la inspiració, i vaig tenir el convenciment que aquest repte comú començava a subjugar-lo tal com ja m’havia subjugat a mi. No ens en podíem fer enrere: tenia Fiódor Karamàzov assegut davant meu, per fi es faria realitat el somni compartit de treballar junts.
En un llarg procés creatiu amb José Luis Collado, vam aconseguir adaptar aquesta gran fita de la novel·la universal, sempre emparats per Dostoievski que ens ha guiat i enlluernat amb aquest monument a la compassió humana i a la comprensió de la naturalesa fosca dels homes. Un projecte així només té un camí: escoltar amb passió, respecte i admiració un novel·lista rus, europeu i universal que, com tots els grans artistes, finalment només parla de l’home, mirant-se’l amb la lupa més potent i la compassió més gran de què és capaç.
Gerardo Vera

Divendres 28 d’octubre de 2016:

 Teatre: In memoriam. La quinta del biberó, de Lluís Pascual,

Direcció de Lluís Pascual

al Teatre Lliure de Montjuïc

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a les escales del teatre)

1938. Tenen 17 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-39). Els nois de La Kompanyia Lliure debuten recordant la lleva del biberó a partir del testimoni d’alguns supervivents. Un homenatge.

La batalla de l’Ebre fou la més decisiva de la guerra, perquè les tropes franquistes foren incapaces d’ocupar Madrid, que era el que volia Franco per obtenir el reconeixement internacional del seu règim.

L’Exèrcit Popular de la República a l’Aragó acabà desbandant (l’abril del 1938), que és el pitjor que li pot passar a una tropa regular perquè vol dir que els soldats, presos del pànic, corren amb l’objectiu de tornar-se’n cap a casa. I executen els qui volen barrar-los el pas.

Segons assenyalà Negrín (president del govern de la República) no hi havia entre el Segre i Barcelona cap força militar lleial, per la qual cosa si els franquistes haguessin atacat des del cap de pont que tenien a Balaguer, haurien ocupat la capital catalana sense dificultat, i la guerra s’haguera acabat un any abans. Però el dictador, com ha explicat el coronel Blanco Escolà, era un militar incompetent i africanista, i en contra del parer dels seus generals –com Aranda, cap de l’exèrcit de Galícia; com García Valiño, cap de l’exèrcit del Maestrat; com Martínez Campos, cap de l’artilleria– Franco, en lloc d’ocupar la resta de Catalunya (ja havia conquerit Lleida i la dreta de les Terres de l’Ebre), marxà des de Vinaròs, per on havia aïllat Catalunya de la resta del territori republicà, cap a València per allargar la guerra.

Aquesta digressió franquista permeté reorganitzar l’exèrcit de l’Ebre, format a partir de les unitats republicanes destrossades a l’Aragó. La base d’aquest nou exèrcit foren el V Cos d’Exèrcit dirigit per Juan Modesto i format per les divisions 3a. Tagüeña, l’11a. Lister i la 45 Internacional Hans Khale. Per cobrir les nombroses baixes, s’ordenà la realització de noves lleves el 13 d’abril, entre elles la lleva del 1941, que seria formada pels qui haguessin d’anar a servir l’any 1941 quan tinguessin 21 anys, però les necessitats de la guerra els obligà a fer-la quan en tenien 17 o 18. A Federica Montseny s’atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó. Envelliren els que tingueren la sort de sobreviure, però pagaren un elevat preu en vides, molts d’ells cregueren que combatien per la causa de la llibertat, tal com em digué el meu pare.

Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània (URV).

No tenim el costum de fer fotografies, però aquest cop n'hem fet una: un grup d'alumnes i exalumnes interessats en l'obra de Jorge Oteiza: una alegria! 

---

Fa 30 anys es va fer a Barcelona una extraordinària exposició antològica que posava l’obra d’Oteiza a la primera línia de l’escultura del segle XX. Ara, els qui no la vam poder veure, tenim l’oportunitat de comprovar el gran valor d’aquest artista a través de l’exposició que se li fa a La Pedrera. Nosaltres aprofitarem l’oportunitat de contemplar les seves obres per parlar sobre l’art i l’espai.  

Lala Blay

Divendres 18 de novembre visitarem l’exposició.

Entrarem a les 16:00 i parlarem de l’obra d’Oteiza durant una hora.

Preu 3 €.

L’exposició de la Pedrera inclou 91 escultures, 84 de les quals procedeixen de la Fundació Museu Jorge Oteiza d’Alzuza (Navarra). Tres les ha cedides el Museu Reina Sofia i quatre són de col·leccionistes privats. Amb aquesta àmplia representació de l’obra d’Oteiza s’ha configurat una mostra que segueix un relat cronològic. Comença amb la relació amb el cubisme i l’art precolombí, passa per la influència de Henry Moore i l’abandonament de la figuració per endinsar-se en l’abstracció i l’experimentació geomètrica, i arriba fins a les caixes metafísiques i el buit d’obres com Unitat mínima, una peça del 1959, l’any en què va decidir abandonar l’escultura. “En la meva escultura final no s’hi veu més que buit”, va escriure Oteiza, que considerava que el buit l’havia deixat “sense escultura a les mans”. (Extret d’El punt – Avui, 26-9-16)

Divendres 2 de desembre de 2016:

Pel·lícula: Sacrificio

d’Andrei Tarkovski

a l’Escola Mestral, aula D

Hora: 13:15

Durada comptant l’explicació prèvia: 3h

(acabarem a les 16:15)

Sacrificio (1986) és l’última pel·lícula del director rus Andrei Tarkovski, i una obra mestra del cinema. Tarkovski la filma des de l’exili i malalt de càncer. Entre d’altres, va rebre quatre premis en el Festival de Cannes. Ell no va poder assistir a l’acte de lliurament; hi va anar el fill en nom seu, i el públic li dedicà una llarga ovació.

Un professor d’estètica retirat reflexiona sobre l’art i l’home quan es desencadena una guerra nuclear. Les icones bizantines, l’Evangeli de Sant Joan, Leonardo da Vinci, Nietzsche i d’altres artistes i pensadors serveixen de contrapunt en una pel·lícula que podria qualificar-se de Cinema-poesia.

Dimarts 17 i dimecres 18 de gener de 2017:

Teatre: En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès

Direcció Joan Ollé, amb Ivan Benet i Andreu Benito

Preu: Gratuït!

Hora: 20:00

L’Anna Llopart, exalumna i mare de l’escola, i Daniel Bazin, tècnic de so i pare, ens han fet un regal de Nadal: 20 entrades per a la Sala petita del TNC. Anirem a veure: En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès, una obra que ens farà reflexionar sobre la condició humana:

De nit, un comerciant i un client negocien al carrer. L’obra es mou a través de la mútua solitud amb el comerciant incapaç de vendre i el client incapaç de comprar. Mai queda clar què té cadascú per oferir a l’altre. Koltès està interessat en el poder, la negociació i la violència, i la manera com ens tractem els uns als altres.

Us adjunto una petita informació sobre l’autor i l’obra:

Bernard-Marie Koltès (1948-1989), dramaturg francès. Malgrat la seva curta vida és considerat un clàssic del teatre contemporani, essent un dels dramaturgs francesos més representats. El seu treball posa en escena el continuat intent de comunicació entre persones, donant veu particularment a les més desafavorides.

En la solitud dels camps de cotó (1985): A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.
La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Benet, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès, que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Catalunya.

Divendres 27 de gener de 2017:

Exposició: Un Thyssen mai vist

Al Caixafòrum

Preu: Gratuït

Hora: 16:00

El propòsit d'aquesta exposició és oferir a Barcelona un Thyssen que mai s'ha vist a Madrid. Les obres mestres són les que habitualment poden veure's a les sales del Thyssen de Madrid, però ara instal·lades en un ordre inèdit. No es tracta només d'una antologia d'obres mestres d'artistes com Fra Angelico, Bellini, Brueghel, Rubens, Rembrandt, Canaletto, Cézanne, Pissarro, Picasso, Chagall, Hopper, entre uns altres, sinó d'una nova lectura de la col·lecció Thyssen basada en cinc gèneres: pintura religiosa, retrat, naturalesa morta, paisatge i paisatge urbà.

Divendres 12 de maig
a les 20:00 (durada aproximada 3 hores i 50 minuts (amb entreacte inclòs)
al Teatre Biblioteca de Catalunya
Boscos, de Wadji Mouawad,
un dels dramaturgs actuals més interessants, emocionants, commovedors, reflexius...
A l'escola el vam conèixer el 2014 amb Cels, i ara anem a veure'n Boscos, una obra que transcorre entre la primera i la segona Guerra Mundial.
El preu és rebaixat, però més car que altres vegades: 18 €.
Us deixo una mica d'explicació que la companyia ha penjat a la web.

L’obra que falta fer a Barcelona per completar la tetralogia de Mouawad, La sang de les promeses. Després d’Incendis i Cels, ara farem Boscos, amb traducció també de Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa. I aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial. Coincidirà amb l’estrena de Boscos la presentació d’una edició a càrrec de Periscopi de tota la tetralogia completa de Mouawad.

Pare? Què és el que m’esquartera, llavors? El que em destrossa? No t’ho pregunto, eh? Només ho faig veure. De vegades va bé fer veure que algú ens respondrà i que, finalment, tot es posarà en ordre encara que no hi hagi res que sigui veritat,  que no hi hagi res que sigui veritat. T’envio una abraçada, pare. T’envio una abraçada.

Divendres 3 de febrer de 2017 ens va venir a visitar l’artista plàstic

Jaume Amigó

Ens va parlar de les seves fonts d’inspiració, dels materials amb què treballa, de les exposicions per Europa, Estats Units i Japó, de les coses que li agrada fer... Després li vam poder fer preguntes i entendre una mica millor en què consisteix això de la creació.

Els alumnes de 4t d’ESO que estudien Art van fer unes obres en diàleg amb les d’en Jaume que podeu trobar en diferents espais de ‘escola.