Escola Mestral

Divendres 15 de desembre de 2017

Exposició: Warhol. L’art mecànic

al Caixafòrum, Barcelona

entrada: 16:45

preu: gratuït

La mostra subratlla la manera amb què Andy Warhol (Pittsburgh, 1928 – Nova York, 1987) capta el culte a la mercaderia sorgit de les invencions industrials del segle XIX. Sempre atent a l'avenç tècnic i industrial, Warhol va fer servir tota mena de tècniques i de màquines, des de la serigrafia fins a la gravadora de vídeo, amb patrons productius que ell mateix va definir com a "propis d'una cadena de muntatge".

Aquest art mecànic, aparentment impersonal, nega cínicament tota càrrega espiritual intencionada. El silenci nihilista de Warhol és, de fet, un dels factors que donen altura poètica al seu treball. Al costat d'una selecció d'assajos escrits per teòrics de la seva obra, l'exposició inclou una selecció de retrats de l'artista, fets per fotògrafs com Alberto Schommer, Richard Avedon o Robert Mapplethorpe.

Dimecres 28 de març de 2018:

Concert: J. S. Bach, Passió segons sant Mateu, BWV 244

Al Palau de la Música Catalana

Hora: 20:00

Durada:3h amb pausa

Preus: de 10 a 120 € (cadascú es compra l’entrada; cal estar atent als decomptes)

Trobada: 19:00 al bar del Palau per fer l’explicació.

Fidels a la tradició de presentar alguna de les Passions del Kantor de Leipzig a Barcelona, enguany arriba el torn de Marc Minkowski. Els seus nous plantejaments posen al centre la veu, el text i el drama. Un viatge musical extraordinari viscut amb intensitat per la fascinació del relat de l’Evangelista, la veu en primera persona de Jesús, la generositat de l’assemblea i l’expressió del dolor. Una audició que permet reflexionar sobre l’home, la vanitat i la redempció. Una trobada amb Bach que manifesta el misteri d’enfrontar-se cadascú amb si mateix, l’espectacle d’una obra majúscula.

Fitxa artística

Laure Barras, soprano
Maïlys de Villoutreys, soprano
Helena Rasker, contralt
Owen Willetts, contralt
Anicio Zorzi Giustiniani, tenor
Paul Schweinester, tenor
Thomas Dolié, baix
Norman Patzke, baix
Hélène Water, soprano
Guillaume Delpech, contralt
Etienne Duhil de Bénazé, tenor
Sydney Fierro, baix
Les Musiciens du Louvre
Marc Minkowski, director

Divendres 6 d’abril de 2018:

Exposició-Col·loqui: Arnau Pascual, Holderbachweg 67

Al hall de l’escola

Hora: 14:30

Durada:45 minuts

L’Arnau va estudiar a l’Escola Mestral fins al 2010. Els professors que el vam tenir d’alumne encara recordem el seu treball de recerca: Estudiant Bauhaus sobre una de les escoles d’art més importants del segle xx. Com a part de la seva investigació, va fer un viatge a Alemanya seguint els moments més importants de la Bauhaus: la seu de Dessau i la de Berlín (actual museu de l’escola). Un cop presentat el treball, va exposar-ne els exercicis principals al hall. D’aquella exposició avui en podeu veure el quadre que penja en aquesta paret.

El 2010 comença a estudiar la carrera d’arquitectura a l’EDSAB de la UPC i també exposa les seves pintures a Corbera de Llobregat en una mostra titulada: El plaer del color. En aquest moment ja es pot apreciar la influència d’un dels pintors més importants de la segona meitat del segle XX, l’alemany Gerhard Richter, que encara ara no ha deixat de ser font d’inspiració.

El 2015, cursant el 5è de carrera, és becat per estudiar durant un any a la ETH, universitat de Zurich (Suïssa). En acabar el curs, treballa durant mig any en aquesta mateixa ciutat a Pool Architekten, un despatx d’arquitectura amb 80 persones que s’ocupa de projectes de gran envergadura.

Després d’això se’n va tot sol a fer un viatge de tres mesos per l’Índia.

En tornar acaba la carrera mentre treballa al despatx barceloní Flores i Prats en el projecte de remodelació de la Sala Beckett. A diferència del despatx anterior, aquest es dedica a edificis més petits parant atenció a tots els detalls a partir de dibuixos, maquetes i l’estudi profund de la tectònica de l’edifici.

En aquest moment està treballant a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ocupant-se de la redacció del nou Pla Director Urbanístic, alhora que enllesteix el projecte final de carrera. El treball a escala urbanística completa una formació que ha passat per les mes diverses escales.

En el terreny individual, ha remodelat un pis antic al barri de Sants on resideix actualment.

Divendres 27 d’abril de 2018:

Exposició-Col·loqui: Jaume Amigó, Quan els cirerers floreixin

A la Facultat de Belles Arts de la UB

Hora: 15:45

Durada: 1h.

Jaume Amigó (Barcelona 1963), és un artista vinculat a la nostra escola per varis motius. El curs passat ens va venir a parlar de la seva obra davant de diapositives i aquest any ens en parlarà davant de les seves pintures, escultures i instal·lacions.

La seva obra està especialment influïda per l’art oriental, especialment el japonès. De fet, a banda d’exposar a diverses ciutats europees, ho fa també regularment al Japó, on, d’altra banda, viatja sovint per a treballar-hi, col·laborar amb altres artistes i inspirar-se.

Divendres 11 de maig de 2018:

Exposició: Lita Cabellut, Retrospectiva

A la Fundació Vila Casas de Barcelona

Hora: 17:00

Durada: 1h.

Preu: 2€

El seu nom és una abreviació del diminutiu Manuelita. Lita no va conèixer el seu pare ni la seva mare, de la qual només sap que era gitana i que es dedicava a la prostitució, la va abandonar amb només tres mesos i la va deixar amb la seva àvia a Barcelona. Quan Lita tenia 10 anys la seva àvia va morir, i ella va ser ingressada en un orfenat. Als 13 anys va ser adoptada per una família catalana. Va descobrir la seva vocació per la pintura en una de les seves visites al Museu del Prado, en concret per l'obra de Goya, Velázquez, Ribera i Rembrandt. En el garatge de casa seva va poder muntar un petit estudi i va començar a desenvolupar la seva vocació. La seva primera exposició va ser a l'Ajuntament del Masnou, el 1978

Als 19 anys es va traslladar a estudiar als Països Baixos, a la Gerrit Rietveld Academy. Des de llavors viu en aquell país.

Reconeguda per la seva pintura, treballa amb llenços de gran format utilitzant una característica variació contemporània de la tècnica del fresc. Entre altres coses, pinta retrats foto-realistes, que després treballa.

Cabellut reivindica la universalitat de l'art, a través del qual descriu la realitat de la condició humana. Visiblement influïda per artistes com Francisco de Goya y Lucientes o Francis Bacon, el seu univers creatiu s'aferra al compromís i la preocupació per l'ésser humà, al qual pren com a objecte i introdueix en l'obra mitjançant una tècnica en què la importància recau a captar la vivacitat de la pell, l'òrgan més extern que revela el pas del temps i les experiències, el que despulla la cruesa, la força, el caràcter i l'angoixa dels instants més emotius de la seva existència.

Dissabte 24 d’abril de 2018:

Cinema: Faust de F. W. Murnau

a la Filmoteca de Catalunya

preu: 2 €

hora: 19:30

abans de la pel·lícula hi haurà una explicació a les 19:00 davant de la Filmoteca

Murnau passa per ser el cineasta alemany amb una imaginació visual més potent.

La versió que Murnau va fer del mite de Faust –inspirant-se en les obres de Goethe i Marlowe i en les velles llegendes alemanyes– ha restat, per sempre més, com un dels films pictòrics més bells mai realitzats. La pel·lícula més costosa i de rodatge més llarg de la seva etapa alemanya també assoleix la plenitud en l’art del cinema mut.

Dissabte 16 de juny de 2018:

Cinema: La flauta màgica de Mozart, dirigida per Ingmar Bergman

a la Filmoteca de Catalunya

preu: 2 €

hora: 19:30

abans de la pel·lícula hi haurà una explicació a les 19:00 davant de la Filmoteca

El príncep Tamino s’ha enamorat de la princesa Pamina, però aquesta ha estat segrestada per Sarastro. La mare de la princesa, la Reina de la Nit, promet que si la rescata es podrà casar amb ella.

Bergman va perpetuar en imatges la representació de la famosa òpera de Mozart al vell teatre de Drottningholm, deixant clar que el que veiem ho han vist abans altres espectadors. L’espectacle és popular, senzill i d’elegància suprema. Cantat en suec, és alhora un conte de fades i una lliçó de filosofia sobre l’amor i la felicitat.

Dimecres 20 de juny de 2018:

Teatre: In memoriam. La quinta del biberó, de Lluís Pascual

Direcció de Lluís Pascual

al Teatre Lliure de Montjuïc

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a les escales del teatre)

L’obra, que vam anar a veure la temporada passada, enguany s’ofereix per als alumnes de 4t d’ESO.

1938. Tenen 17 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-39). Els nois de La Kompanyia Lliure debuten recordant la lleva del biberó a partir del testimoni d’alguns supervivents. Un homenatge.

La batalla de l’Ebre fou la més decisiva de la guerra, perquè les tropes franquistes foren incapaces d’ocupar Madrid, que era el que volia Franco per obtenir el reconeixement internacional del seu règim.

L’Exèrcit Popular de la República a l’Aragó acabà desbandant (l’abril del 1938), que és el pitjor que li pot passar a una tropa regular perquè vol dir que els soldats, presos del pànic, corren amb l’objectiu de tornar-se’n cap a casa. I executen els qui volen barrar-los el pas.

Segons assenyalà Negrín (president del govern de la República) no hi havia entre el Segre i Barcelona cap força militar lleial, per la qual cosa si els franquistes haguessin atacat des del cap de pont que tenien a Balaguer, haurien ocupat la capital catalana sense dificultat, i la guerra s’haguera acabat un any abans. Però el dictador, com ha explicat el coronel Blanco Escolà, era un militar incompetent i africanista, i en contra del parer dels seus generals –com Aranda, cap de l’exèrcit de Galícia; com García Valiño, cap de l’exèrcit del Maestrat; com Martínez Campos, cap de l’artilleria– Franco, en lloc d’ocupar la resta de Catalunya (ja havia conquerit Lleida i la dreta de les Terres de l’Ebre), marxà des de Vinaròs, per on havia aïllat Catalunya de la resta del territori republicà, cap a València per allargar la guerra.

Aquesta digressió franquista permeté reorganitzar l’exèrcit de l’Ebre, format a partir de les unitats republicanes destrossades a l’Aragó. La base d’aquest nou exèrcit foren el V Cos d’Exèrcit dirigit per Juan Modesto i format per les divisions 3a. Tagüeña, l’11a. Lister i la 45 Internacional Hans Khale. Per cobrir les nombroses baixes, s’ordenà la realització de noves lleves el 13 d’abril, entre elles la lleva del 1941, que seria formada pels qui haguessin d’anar a servir l’any 1941 quan tinguessin 21 anys, però les necessitats de la guerra els obligà a fer-la quan en tenien 17 o 18. A Federica Montseny s’atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó. Envelliren els que tingueren la sort de sobreviure, però pagaren un elevat preu en vides, molts d’ells cregueren que combatien per la causa de la llibertat, tal com em digué el meu pare.

Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània (URV).

Divendres 7 d’octubre de 2016:

Exposició: Renoir entre dones.

De l’ideal modern a l’ideal clàssic. Col·leccions dels museus d’Orsay i de l’Orangerie

A la Fundació MAPFRE, Casa Garriga Nogués

Preu: 2 €

Hora: Es faran dues visites de 15 alumnes cadascuna, la primera a les 15:15 i la segona a les 16:45

Només disposem de 30 places, per als primers que s’apuntin.

Al llarg de la seva vida, Pierre-Auguste Renoir (Llemotges 1841, Canhas 1919) va retratar les dones una vegada rere l’altra. El pintor va aconseguir que fossin les protagonistes indiscutibles del seu particular univers artístic. La seva esposa, les seves amants, les seves amigues, les seves models, totes van quedar immortalitzades en els llenços.

El recorregut inclou cap a 60 peces i presenta una evolució de l’obra de Renoir des d’un punt de vista nou, basat en les diferents interpretacions que va fer de la imatge femenina a través de la seva producció artística. En els seus llenços impressionistes destaca, d’aquesta manera, el protagonisme de la parisenca moderna, la visió més intimista de la imatge maternal i la bellesa intemporal del nu integrat a la natura, característic dels seus darrers anys. Renoir es va envoltar de dones en vida i, a través del pinzell, va reflectir la delicadesa, la sensibilitat i la voluptuositat de les figures. Si es té en compte el conjunt de la seva obra, cal assenyalar —tal com ja van fer molts crítics contemporanis de l’artista— que Renoir es va erigir com al pintor de la dona.

Divendres 13 de gener de 2017:

Teatre: Les noces de Fígaro, de Caron de Beaumarchais,

Direcció de Fabià Puigserver, direcció de la reposició Lluís Homar

al Teatre Lliure de Montjuïc

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a les escales del teatre)

Com que fem 40 anys, ho celebrem tornant a escena aquest muntatge emblemàtic del Fabià Puigserver que va rebentar la taquilla el 1989. Molts dels qui hi eren hi tornen a ser, i no cal que el recordeu si el podeu reviure. la nostàlgia, molt millor en present.
 
En Lluís Pasqual m’ha proposat fer altra vegada Les noces de Fígaro que va idear el Fabià Puigserver, amb motiu del 40 aniversari de la fundació del Lliure. Aquelles Noces que es van estrenar al febrer del 1989 i que van ser tan emblemàtiques, i que signifiquen tantes coses per a tanta gent. Per al públic que les van veure i també per als qui la vam fer. Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer es intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.
Lluís Homar