шаблоны joomla 3.0
новости туризма

Activitats culturals (arxiu)

Divendres 28 de novembre de 2014: (L'activitat ha tingut tant èxit que hem afegit una altra sessió: Divendres 5 de desembre.)

Molière

El misántropo

Versió lliure i direcció de Miguel del Arco

Al Teatre Lliure de Montjuïc

Quedem a les escales del teatre a les 19:45 per a l’explicació

Obra: 20:30h. Durada:

Preu: 6 €

L'Alcestes, el nostre protagonista, vol, anhela viure en la veritat. Vol ser honest i sincer i que els altres ho siguin amb ell. Però, com qualsevol ésser humà, està carregat de contradiccions. Són aquestes contradiccions, i la seva incapacitat per trobar el terme mig que el deixi viure, allò que el porta a retirar-se al desert pel qual clama des de la primera conversa amb el seu amic Filint.
L'Alcestes lliura una lluita desesperada que m'emociona profundament. Potser per la passió dels seus actes en una època laxa com la nostra, en què sembla que s'imposa el “tot s'hi val”. En la qual cada vegada costa més distingir allò que està bé d'allò que està malament i, per tant, es difumina la idea de què és la llibertat. En què, a força de no voler que les coses siguin blanques o negres, tot s'ha tornat gris. L'Alcestes posa en perill la seva integritat per defensar la veritat. Perquè no s'acomoda a la ficció imperant i perquè està disposat a perdre-ho tot per defensar allò en què creu. Potser té raó o potser no. Del que estic segur, desgraciadament, és que no conec gaires homes com ell.
Miguel del Arco

Divendres 13 de febrer de 2015

William Shakespeare

El rei Lear

Direcció Lluís Pasqual

Al Teatre Lliure de Montjuïc

Quedem a les escales del teatre a les 19:45 per a l’explicació

Obra: 20:30h.

Núria Espert és Lear dirigida per Lluís Pasqual. Qui, si no, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?
 
Si amb l'amor n'hi hagués prou...
Algú ha escrit que El rei Lear és la versió no religiosa, és a dir humana, de la suma del llibre de les Lamentacions de Jeremies i el llibre de Job, que llegim a la Bíblia. Cada vegada que, com a espectadors, acompanyem les desventures del vell rei, ens emocionem i se'ns encongeix el cor davant de la misèria i la grandesa que poden habitar al mateix temps les nostres ànimes. Grandesa i misèria de l'art, en aquest cas del teatre, que ens fa sensibles davant d'una representació i insensibles a les mateixes escenes que la vida ens mostra diàriament de tant a prop que en podem sentir fins l'olor de marcit. Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...
Quan un teatre decideix encarar el repte i la responsabilitat artística de muntar El rei Lear vol dir que és un teatre (artistes i espectadors) que ha arribat a la seva majoria d'edat i que ha perdut, encara que sigui durant un espai de temps curt, la por d'enfrontar-se a la seva veritable imatge, reflectida sense compassió pel més gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans.
Lluís Pasqual


Divendres vam fer un rècord d’assistència: 74 alumnes i exalumnes, i alguns professors, veient un Rei Lear impressionant, amb l’afegit de la presència de Joan Sureda, antic alumne de l’escola. Ens va fer molta il·lusió trobar-nos amb ell i que ens expliqués tot el que ha après durant aquests mesos de treball al Lliure.

Us deixem dues fotografies de record.

 

Divendres 9 de juny de 2017:

 Arquitectura: Pavelló alemany de Barcelona, 1929, de Mies van der Rohe

Preu: Gratuït!

Hora: 15:30

El Pavelló Alemany de Barcelona va ser dissenyat per Ludwig Mies van der Rohe com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona que es bastí a Montjuïc.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del Moviment Modern, ha estat estudiat i interpretat exhaustivament, alhora que ha inspirat l’obra de diverses generacions d’arquitectes. Va ser projectat per Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, acer i diferents classes de marbre, el Pavelló es va conceb-re per allotjar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes.

Un cop passada la clausura de l’Exposició, el Pavelló va ser desmuntat el 1930. Amb el temps va esdevenir un referent clau tant en la trajectòria de Mies van der Rohe com per al conjunt de l’arquitectura del segle XX. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció.

El 1980, Oriol Bohigas va impulsar aquesta iniciativa des de la Delegació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, i Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos van ser els arquitectes designats per a la recerca, el disseny i la direcció de la reconstrucció del Pavelló.

Els treballs es van iniciar el 1983 i el nou edifici es va inaugurar el 1986 en el seu emplaçament original.

Els materials
Vidre, acer i quatre tipus diferents de pedra (travertí romà, marbre verd dels Alps, marbre verd antic de Grècia i ònix daurat de l’Atlas) van ser els materials utilitzats en la reconstrucció. Tots de les mateixes característiques i procedència que els utilitzats inicialment el 1929.

L’originalitat de Mies van der Rohe en l’ús dels materials no rau en la seva novetat sinó en l’ideal de modernitat que expressaven a través del rigor de la seva geometria, de la precisió de les peces i de la claredat del muntatge.

La cadira Barcelona
Mies van der Rohe va dissenyar, especialment per al Pavelló, una cadira feta de pell i perfil metàl·lic que, amb el temps, va esdevenir una icona del disseny modern. N’és una bona mostra el fet que el model de la cadira Barcelona encara es produeix i comercialitza actualment.

L’escultura de Georg Kolbe
L’escultura és una reproducció en bronze de la que, amb el títol d’Alba, va fer Georg Kolbe, artista contemporani de Mies van der Rohe. Està magistralment situada en un extrem de l’estany petit, en un punt on no només es reflecteix en l’aigua sinó també en el marbre i en els vidres, donant la sensació que es multiplica en l’espai i contrastant les seves línies corbes amb la puresa geomètrica de l’edifici.

Divendres 3 de febrer de 2017 ens va venir a visitar l’artista plàstic

Jaume Amigó

Ens va parlar de les seves fonts d’inspiració, dels materials amb què treballa, de les exposicions per Europa, Estats Units i Japó, de les coses que li agrada fer... Després li vam poder fer preguntes i entendre una mica millor en què consisteix això de la creació.

Els alumnes de 4t d’ESO que estudien Art van fer unes obres en diàleg amb les d’en Jaume que podeu trobar en diferents espais de ‘escola.

Divendres 12 de maig
a les 20:00 (durada aproximada 3 hores i 50 minuts (amb entreacte inclòs)
al Teatre Biblioteca de Catalunya
Boscos, de Wadji Mouawad,
un dels dramaturgs actuals més interessants, emocionants, commovedors, reflexius...
A l'escola el vam conèixer el 2014 amb Cels, i ara anem a veure'n Boscos, una obra que transcorre entre la primera i la segona Guerra Mundial.
El preu és rebaixat, però més car que altres vegades: 18 €.
Us deixo una mica d'explicació que la companyia ha penjat a la web.

L’obra que falta fer a Barcelona per completar la tetralogia de Mouawad, La sang de les promeses. Després d’Incendis i Cels, ara farem Boscos, amb traducció també de Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa. I aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial. Coincidirà amb l’estrena de Boscos la presentació d’una edició a càrrec de Periscopi de tota la tetralogia completa de Mouawad.

Pare? Què és el que m’esquartera, llavors? El que em destrossa? No t’ho pregunto, eh? Només ho faig veure. De vegades va bé fer veure que algú ens respondrà i que, finalment, tot es posarà en ordre encara que no hi hagi res que sigui veritat,  que no hi hagi res que sigui veritat. T’envio una abraçada, pare. T’envio una abraçada.

 

Divendres 27 de gener de 2017:

Exposició: Un Thyssen mai vist

Al Caixafòrum

Preu: Gratuït

Hora: 16:00

El propòsit d'aquesta exposició és oferir a Barcelona un Thyssen que mai s'ha vist a Madrid. Les obres mestres són les que habitualment poden veure's a les sales del Thyssen de Madrid, però ara instal·lades en un ordre inèdit. No es tracta només d'una antologia d'obres mestres d'artistes com Fra Angelico, Bellini, Brueghel, Rubens, Rembrandt, Canaletto, Cézanne, Pissarro, Picasso, Chagall, Hopper, entre uns altres, sinó d'una nova lectura de la col·lecció Thyssen basada en cinc gèneres: pintura religiosa, retrat, naturalesa morta, paisatge i paisatge urbà.

Dimarts 17 i dimecres 18 de gener de 2017:

 

Teatre: En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès

Direcció Joan Ollé, amb Ivan Benet i Andreu Benito

Preu: Gratuït!

Hora: 20:00

L’Anna Llopart, exalumna i mare de l’escola, i Daniel Bazin, tècnic de so i pare, ens han fet un regal de Nadal: 20 entrades per a la Sala petita del TNC. Anirem a veure: En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès, una obra que ens farà reflexionar sobre la condició humana:

De nit, un comerciant i un client negocien al carrer. L’obra es mou a través de la mútua solitud amb el comerciant incapaç de vendre i el client incapaç de comprar. Mai queda clar què té cadascú per oferir a l’altre. Koltès està interessat en el poder, la negociació i la violència, i la manera com ens tractem els uns als altres.

Us adjunto una petita informació sobre l’autor i l’obra:

Bernard-Marie Koltès (1948-1989), dramaturg francès. Malgrat la seva curta vida és considerat un clàssic del teatre contemporani, essent un dels dramaturgs francesos més representats. El seu treball posa en escena el continuat intent de comunicació entre persones, donant veu particularment a les més desafavorides.

En la solitud dels camps de cotó (1985): A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.
La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Benet, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès, que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Catalunya.

Divendres 2 de desembre de 2016:

Pel·lícula: Sacrificio

d’Andrei Tarkovski

a l’Escola Mestral, aula D

Hora: 13:15

Durada comptant l’explicació prèvia: 3h

(acabarem a les 16:15)

Sacrificio (1986) és l’última pel·lícula del director rus Andrei Tarkovski, i una obra mestra del cinema. Tarkovski la filma des de l’exili i malalt de càncer. Entre d’altres, va rebre quatre premis en el Festival de Cannes. Ell no va poder assistir a l’acte de lliurament; hi va anar el fill en nom seu, i el públic li dedicà una llarga ovació.

Un professor d’estètica retirat reflexiona sobre l’art i l’home quan es desencadena una guerra nuclear. Les icones bizantines, l’Evangeli de Sant Joan, Leonardo da Vinci, Nietzsche i d’altres artistes i pensadors serveixen de contrapunt en una pel·lícula que podria qualificar-se de Cinema-poesia.

No tenim el costum de fer fotografies, però aquest cop n'hem fet una: un grup d'alumnes i exalumnes interessats en l'obra de Jorge Oteiza: una alegria! 

---

Fa 30 anys es va fer a Barcelona una extraordinària exposició antològica que posava l’obra d’Oteiza a la primera línia de l’escultura del segle XX. Ara, els qui no la vam poder veure, tenim l’oportunitat de comprovar el gran valor d’aquest artista a través de l’exposició que se li fa a La Pedrera. Nosaltres aprofitarem l’oportunitat de contemplar les seves obres per parlar sobre l’art i l’espai.  

Lala Blay

Divendres 18 de novembre visitarem l’exposició.

Entrarem a les 16:00 i parlarem de l’obra d’Oteiza durant una hora.

Preu 3 €.

L’exposició de la Pedrera inclou 91 escultures, 84 de les quals procedeixen de la Fundació Museu Jorge Oteiza d’Alzuza (Navarra). Tres les ha cedides el Museu Reina Sofia i quatre són de col·leccionistes privats. Amb aquesta àmplia representació de l’obra d’Oteiza s’ha configurat una mostra que segueix un relat cronològic. Comença amb la relació amb el cubisme i l’art precolombí, passa per la influència de Henry Moore i l’abandonament de la figuració per endinsar-se en l’abstracció i l’experimentació geomètrica, i arriba fins a les caixes metafísiques i el buit d’obres com Unitat mínima, una peça del 1959, l’any en què va decidir abandonar l’escultura. “En la meva escultura final no s’hi veu més que buit”, va escriure Oteiza, que considerava que el buit l’havia deixat “sense escultura a les mans”. (Extret d’El punt – Avui, 26-9-16)

Divendres 28 d’octubre de 2016:

 Teatre: In memoriam. La quinta del biberó, de Lluís Pascual,

Direcció de Lluís Pascual

al Teatre Lliure de Montjuïc

Preu: 6 €

Hora: 20:30

Abans de la funció hi haurà una explicació (19:45 a les escales del teatre)

1938. Tenen 17 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-39). Els nois de La Kompanyia Lliure debuten recordant la lleva del biberó a partir del testimoni d’alguns supervivents. Un homenatge.

La batalla de l’Ebre fou la més decisiva de la guerra, perquè les tropes franquistes foren incapaces d’ocupar Madrid, que era el que volia Franco per obtenir el reconeixement internacional del seu règim.

L’Exèrcit Popular de la República a l’Aragó acabà desbandant (l’abril del 1938), que és el pitjor que li pot passar a una tropa regular perquè vol dir que els soldats, presos del pànic, corren amb l’objectiu de tornar-se’n cap a casa. I executen els qui volen barrar-los el pas.

Segons assenyalà Negrín (president del govern de la República) no hi havia entre el Segre i Barcelona cap força militar lleial, per la qual cosa si els franquistes haguessin atacat des del cap de pont que tenien a Balaguer, haurien ocupat la capital catalana sense dificultat, i la guerra s’haguera acabat un any abans. Però el dictador, com ha explicat el coronel Blanco Escolà, era un militar incompetent i africanista, i en contra del parer dels seus generals –com Aranda, cap de l’exèrcit de Galícia; com García Valiño, cap de l’exèrcit del Maestrat; com Martínez Campos, cap de l’artilleria– Franco, en lloc d’ocupar la resta de Catalunya (ja havia conquerit Lleida i la dreta de les Terres de l’Ebre), marxà des de Vinaròs, per on havia aïllat Catalunya de la resta del territori republicà, cap a València per allargar la guerra.

Aquesta digressió franquista permeté reorganitzar l’exèrcit de l’Ebre, format a partir de les unitats republicanes destrossades a l’Aragó. La base d’aquest nou exèrcit foren el V Cos d’Exèrcit dirigit per Juan Modesto i format per les divisions 3a. Tagüeña, l’11a. Lister i la 45 Internacional Hans Khale. Per cobrir les nombroses baixes, s’ordenà la realització de noves lleves el 13 d’abril, entre elles la lleva del 1941, que seria formada pels qui haguessin d’anar a servir l’any 1941 quan tinguessin 21 anys, però les necessitats de la guerra els obligà a fer-la quan en tenien 17 o 18. A Federica Montseny s’atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó. Envelliren els que tingueren la sort de sobreviure, però pagaren un elevat preu en vides, molts d’ells cregueren que combatien per la causa de la llibertat, tal com em digué el meu pare.

Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d’Història Contemporània (URV).

.

On Participem

On som?

Carretera Sànson, 81
08980 Sant Feliu de Llobregat
Tel: 93 666 14 28
tac.lartsemalocse@lartsem

EscolaMestral LA POSTA DE LES TORTUGUES A finals de la setmana passada, la petita commoció mestralera anual va passar: Les tortug… https://t.co/DTtr35HaO2